Butlletí RECERCAT Coral o corall?

Diuen que Narcís Monturiol va començar a investigar en les possibilitats de la navegació submarina a mitjans del segle XIX observant les difícils i perilloses tasques dels recol·lectors de coral a Cadaqués.

És complicat d’assegurar com devia anomenar Narcís Monturiol aquest esquelet calcari arborescent de color vermellós, però, d’acord amb les recerques etimològiques de Joan Coromines, sí que sabem que ja d’antic, des d’aproximadament el segle XIII, en català van coexistir les dues formes, coral i corall, amb caràcter genuí tant l’una com l’altra.

Totes dues formes provenen del llatí. La diferència és que corall prové del llatí clàssic corallium, procedent al seu torn del grec korállion, amb el mateix significat, mentre que coral prové del llatí tardà corallum, evolució de corallium.

En la resta de llengües romàniques, si bé no es dona aquesta alternança dins d’una mateix sistema lingüístic, també trobem denominacions derivades del llatí tardà corallum (com corallo en italià o coral en castellà i en portuguès) i denominacions més pròximes al llatí clàssic corallium (com corail en francès o coralh en occità).

En català aquesta variació la trobem dins de la mateixa llengua, i tant coral com corall són denominacions adequades. Per als qui en vulguin saber més, però, cal dir que una de les dues variants es considera preferent. Així doncs, coral o corall?

A diferència del que de vegades es pensa, la forma que Fabra va considerar preferent en el seu diccionari és coral. Aquesta priorització de coral per sobre de corall segurament responia a l’ús, ja que, si bé totes dues formes s’havien utilitzat des d’antic, sembla que la forma més habitual, amb diferència, d’acord amb els corpus textuals, era coral.

Anys més tard, el 1992, aquesta jerarquia proposada per Fabra va ser ratificada pel Consell Supervisor, l’òrgan encarregat de l’estandardització de la terminologia catalana, i actualment es manté també en el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans, en el qual la forma corall remet a coral.

Per tant, tot i que actualment sovint es bandegi la forma coral per la falsa idea que es tracta d’un castellanisme, cal tenir en compte que tant coral com corall són formes genuïnes i adequades en català i que, de fet, la forma coral es considera prioritària per una qüestió d’ús diacrònic; és a dir, perquè, deixant de banda la parla concreta de Monturiol, és força probable que al llarg de la història, a Cadaqués i a la costa catalana, hi hagi hagut més recol·lectors de “coral” que no de “corall”.

Text elaborat pel Centre de Terminologia TERMCAT